La votació de les esmenes a la totalitat del projecte de llei de TVE tindrà lloc el proper dia 8 de Juliol. CiU segueix sent l'únic partit que pot permetre al PSC aprobar la llei, ja que és l'únic que té prou vots i no s'ha oposat al finançament de TVE amb una taxa sobre les telecomunicacions.

Donat que el PP i CiU no han presentat esmenes a la totalitat, es probable que cap d'elles s'aprovi ja que ni CiU ni PP hi donaran suport, i per tant el Gobierno superi aquesta primera prova sense problemes.

Aleshores quedarà la votació de les esmenes parcials, que segurament es farà al Setembre. La única que realment pot aturar el projecte per que contradiu la base del projecte, és a dir, la taxa sobre les telecomunicacions, és la del PP. Per tant, per aturar el projecte els que van presentar esmenes a la totalitat (ERC i ICV, EUA i PNV) hauran de votar l'esmena del PP. No sabem que fara ICV i EUA, però segur que els hi costarà donar suport al PP. Altrament, estic segur que en la seva hipocresia habitual, CiU atacarà a ERC si dona suport al PP en aquesta esmena.

Així les coses, CiU es quedarà sense cap obstacle per tal de tirar endevant el projecte, juntament amb el PSOE. Es limitaran a oposar-se a l'esmena del PP i el projecte anirà endevant amb els vots de PSOE i CiU i potser CC, i la possible abstenció de ICV-EUA (intentarem convencer a ERC pq voti l'esmena del PP, encara que sigui inútil). Així CiU donarà satisfacció a Mediapro i a Planeta, principals interessats. L'augment dels cost de les telecomunicacions serà capitalitzat per el PSOE, de forma que CiU satisfà als amics i queda neta de culpa. Pel que fa a les catastròfiques consecuències pel futur de TV3 en aquest nou context, ara no toca...

Estimadissims i escassissims lectors d'aquest blog, el que acabo de descriure és el guió previst. Només algun tipus d'acció directe, pública i notoria de la societat civil pot fer canviar de parer a CiU i evitar aquesta aberració. Tenim el més d'Agost i el que queda de Juliol per organitzar-ho. Alguna idea???

ERC i ICV s'oposen al finançament de TVE, CIU en dona suport

ERC, juntament amb ICV i EUA, ha confirmat la presentació d'esmena a la totalitat del projecte de llei de finançament de TVE, demanant el retorn del projecte al govern. ERC ha estat sensible als arguments contra el projecte basats en la pujada del cost de les telecomunicacions i el risc per a les televisions autonòmiques.

CiU diu que no s'oposarà al projecte i que en tot cas presentarà esmenes parcials, sense determinar... Siusplau, si teniu qualsevol mena d'influencia, feu-la servir perque no donguin suport al projecte. El PSOE podria tirar endevant la llei amb el suport de CiU!

Enllaç al Proyecto de Ley de financiación de la Corporación de Radio y Televisión

Ja s'ha publicat el text definitiu del Projecte de LLei de Finançament de CRTVE per enviar al Congreso. Picant al títol podeu trobar el text complert del projecte de llei.

TVE sense publicitat pagant els internautes...

El passat dia 8 de Maig el Consejo de Ministros del Gobierno de España va aprovar l’avantprojecte de llei de reforma de finançament de RTVE. Aquest avantprojecte pretén eliminar la publicitat de les emissions de RTVE, substituint els ingressos que aquest ens obté per dita publicitat per una taxa que s’aplicaria sobre les cadenes de TV privades i, especialment, sobre els operadors de telecomunicacions. Aproximadament, d’un pressupost de 500 milions d’ingressos publicitaris que s’han de substituir, 100 milions els pagarien les TV privades, mentre que la resta (400 milions) els pagarien operadors de telecomunicacions d’àmbit estatal.

Aquesta mesura és un autèntic escàndol tant per que constitueix un abús sobre tots els internautes de l'estat espanyol com per l'autèntic atemptat que significa per els mitjans públics de comunicació de Catalunya als que deixa en el més absolut desempar. A continuació exposo les claus d'aquest escàndol:

• L’aplicació d’una nova taxa sobre els serveis de telecomunicacions és absolutament contraria a qualsevol estratègia desenvolupament de la Societat de l’ Informació, d’eliminació de l’escletxa digital i de foment de l’ús de les TIC per el tant necessari canvi en el model productiu espanyol, i en tant que ens veiem afectats per aquesta llei, català. Es absurd pensar que aquesta taxa aplicada sobre la facturació global dels operadors (0,9%) no es repercutirà sobre els preus que paguen els usuaris, o en el seu defecte, sobre un descens en la qualitat dels serveis que reben.
• Es absolutament injust des del punt de vista fiscal que els internautes, que precisament fan un ús cada cop més petit del mitjà televisiu, acabin pagant els costos d’aquest.
• L’avantprojecte deixa en la més absoluta indefensió a les televisions autonòmiques (entre elles TV3) i als seus espectadors, per a les que no preveu cap finançament. Els ciutadans de Catalunya rebríem TVE en castellà sense publicitat com un servei públic finançat a través del pagament del nostre consum de serveis de telecomunicacions, i hauríem de seguir veient publicitat a TV3 per no comptar amb aquest finançament. Aquesta situació, a més del greuge comparatiu evident que implica la no qualificació de TV3 com a servei públic, provocaria un desavantatge competitiu tant evident en TV3 en front a la nova situació de mercat (TVE sense publicitat, privades amb molts ingressos publicitaris) que amb tota probabilitat provocaria la seva inviabilitat econòmica en pocs mesos. No cal dir la importància que té TV3 tant com a suport mediàtic de la llengua catalana com a vehicle vertebrador de Catalunya, i gravíssim risc que significarien per Catalunya i el global dels Països Catalans la seva pèrdua o major debilitament.
• No implica cap alleujament als ciutadans de Catalunya i és absolutament esperpèntic pretendre que la taxa només s’aplicarà als operadors d’àmbit estatal per que TVE és d’àmbit estatal. Dits operadors obtenen ingressos a Catalunya, ja que disposen de llicències d’àmbit estatal atorgades pel Gobierno de España i sobre les que la Generalitat no pot establir cap limitació. Així doncs, en qualsevol cas la taxa aplicada sobre aquests ingressos hauria de distribuir-se en els serveis públics audiovisuals que reben els ciutadans de Catalunya, és a dir, TV3 i la resta de canals de Televisió de Catalunya, les diverses televisions locals públiques, i finalment les emissions de TVE a Catalunya.

Per tot això demano a qualsevol que llegeixi aquest article que en la mesura que li sigui possible s'oposi frontalment a aquesta aberració, a aquest bunyol que a parit el Sr. Zapatero com a solució al problema de TVE i per resoldre de pas els seus problemes mediàtics, ja que li permet disposar gratuitament d'un mitjà públic controlat pel Govern, i al mateix temps contenta a les TV privades sobre les que manté una estupenda influència, especialment en el cas del grup PRISA("cuatro"), encara que no gaire menys en MEDIAPRO ("La Sexta").

Com a primera acció us proposo d'afegir-vos al següent grup de facebook:

"No al finançament de TVE a càrrec dels internautes, i menys dels catalans!!".

Crec que no hi ha millor forma de defensar-se d'un atemptat com aquest a la societat de la informació catalana que fer-ho des de la propia Xarxa. Gràcies per avançat a tots els que us hi adheriu.

EL PAS DE LA SOCIETAT INDUSTRIAL A LA SOCIETAT DEL CONEIXEMENT A CATALUNYA

El pas de la societat industrial a la societat del coneixement és un concepte que sovint s’utilitza com a justificació per a la necessitat de desenvolupar i invertir en infraestructures de telecomunicacions. El concepte es prou vàlid i fàcilment contrastable amb la realitat que ens envolta només acostant-nos a zones com el Districte 22@ de Barcelona, on les antigues fàbriques tèxtils han estat substituïdes per zones residencials i oficines. Les infraestructures que mantenien aquella industria (l’antiga estació de tren de mercaderies del Bogatell, per exemple, que connectava la zona amb el port de Barcelona) són ara substituïdes per infraestructures de telecomunicacions que permetin el transport de la nova mercaderia del segle XXI: la informació, en forma de continguts i serveis.

Tot i la seva importància, val a dir que no va ser la disponibilitat d’aquelles infraestructures la que va provocar el creixement industrial del Poblenou sino una pràctica que en els nostres dies te una antiestètica ressonància: el Proteccionisme. El Proteccionisme, que va experimentar una enorme difusió durant el període 1840-1906 de la mà dels deixebles de la càtedra d'economia política de Jaumeandreu a la Junta de Comerç de Barcelona, va ser el que realment el que va crear les condicions per aquest desenvolupament. Les infraestructures avanç esmentades van ajudar al desenvolupament de la industria, però va ser la disponibilitat de mercats basada en una negociació política la que va provocar la industrialització del Poblenou, i ha estat l’alliberament dels mercats i la manca de competitivitat produïda per un alt nivell de vida, no la manca d’infraestructures, el que ha determinat el declivi d’aquesta l’activitat industrial.

Tornem doncs als nostres dies i al pas de la societat industrial a la societat del coneixement. Quan veiem les antigues xemeneies del Poblenou ara apagades podem imaginar fàcilment l’enorme quantitat de llocs de treball que sustentaven aquestes industries. Ens podem permetre pensar que només amb el desplegament d’infraestructures aconseguirem que tots aquells llocs de treball industrials es converteixin en llocs de treball vinculats a la nova Societat del Coneixement?

En la Societat del Coneixement els llocs de treball estan igualment vinculats a la presencia de teixit empresarial. Què és doncs el que fa que les empreses de la S.I. s’implantin en un determinat lloc? Cal tenir en compte que quan la mercaderia és la informació, la necessitat de que el centre de producció estigui proper al mercat de consum és inexistent. Per tant, al no haver necessitat de disposar de múltiples centres de producció per atendre els diversos mercats, les empreses tendeixen a reunir els seus recursos productius i de gestió en un únic centre corporatiu, limitant el seu desplegament territorial a la xarxa comercial. I on es situa aquest centre corporatiu? Indefectiblement proper a les estructures de poder que afecten més directament a les comptes d’explotació de les empreses. Paradoxalment doncs la S.I., en absència de mecanismes de compensació, en comptes de produir un desenvolupament equilibrat del territori, provoca exactament el contrari, es a dir, l’agrupació de les empreses en els centres geogràfics de poder polític i econòmic.

Si ens situem en el context català, ens trobem en un mercat on les concessions de serveis de telecomunicacions corresponen als estats integrants de la U.E. i tenen conseqüentment abast estatal. A la pràctica això vol dir que els mercats es poden considerar homogenis dins d’una mateix estat, i per tant, seguint la regla anterior, no cal tenir més d’un centre corporatiu per estat. Cal dir que la estructuració estatal del mercat europeu no afecta només als dits “operadors” de serveis, sinó també a la resta d’empreses de serveis i continguts de la S.I., que es veuen tan condicionats per aquesta característica a nivell de les telecomunicacions que acaben definint estratègies que reprodueixen dita estructura. Dins l’Estat Espanyol, si apliquem la regla de la proximitat als centres de poder polític i econòmic a nivell estatal, el lloc geogràfic on s’agrupen les empreses de telecomunicacions es a la capital del Estat.

Malauradament, l’evolució en els últims anys del sector TIC a Catalunya corrobora fil per randa les pautes anteriorment exposades. La total desaparició de centres corporatius d’operadors d’abast estatal de la ciutat de Barcelona, el desmantellament de les estructures subsidiàries que donaven servei a Catalunya per la centralització de les operacions i la situació de crisi permanent dels operadors d’abast únicament català ha desertitzat absolutament el panorama productiu vinculat a la S.I. a Catalunya. Aquest panorama a quedat limitat majoritàriament a delegacions comercials d’empreses d’àmbit estatal i empreses de serveis no deslocalitzables dedicades al mercat interior. Amb això no volem ignorar l’existència d’un petit grup d’empreses molt innovadores en determinats nínxols de mercat, dignes de tota admiració, però que tenen que centrar la seva estratègia precisament en cobrir els espais emergents no saturats per els principals actors del mercat i per tant no estan en condicions de constituir la base d’un sector econòmic significatiu.

Arribats a aquest punt, és evident que a Catalunya el pas de la Societat Industrial a la Societat del Coneixement corre el risc de convertir-se simplement en un procés de desindustrialització i residencialització de l’economia, on el que caracteritzi la Societat del Coneixement catalana no sigui la seva aportació a la construcció de la Societat del Coneixement global i la conseqüent creació de riquesa, si no el mer consum que dels seus serveis se’n faci des d’aquest territori.

Podem fer alguna per evitar aquest risc?

No és una tasca gens fàcil. Encara que Catalunya té un mercat extremadament rendible per els operadors degut a la enorme població flotant que aporta el turisme, la capacitat d’influència des de Catalunya sobre les principals empreses del sector es gaire bé nul·la. La política de les concessions portada a terme per els estats europeus i també a Espanya ha determinat un oligopoli que controla totalment el mercat, especialment quan parlem de la telefonia mòbil, el segment tecnològic de major volum i potencial de negoci en els propers anys. La obertura del mercat a través dels nous MVNO (operadors virtuals) no està aconseguint obtenir quotes mínimament significatives del mercat, i a més segueix estant gestionada igualment a nivell estatal.

Així doncs, la solució òptima seria la d’aconseguir a través de la negociació política la capacitat regulatòria necessària per poder gestionar les concessions i atreure la industria a Catalunya. Donada la dificultat d’implementar aquesta solució, es proposen les següents alternatives:

Els operadors mòbils utilitzen per la prestació del seus serveis uns emplaçaments que formen part de l’espai públic. A més les seves infraestructures precisen de la implementació per part de l’administració d’una sèrie de mesures d’inspecció i vigilància. Es podria establir un impost sobre les infraestructures a zones d’alta rendibilitat que financin el desplegament en zones deficitàries i la inversió en empreses locals de noves tecnologies. La inversió a Catalunya dels propis operadors en infraestructures, centres de producció i desenvolupament de tecnologia produiria així mateix exencions d’aquest impost.

Anàlisi i publicació de les xifres de facturació dels operadors a Catalunya comparades amb les d’inversió i despesa per tal de crear consciència pública del problema. Trasllat a les administracions públiques consumidores de telecomunicacions d’aquesta informació per que la tinguin en compte en les seves decisions de consum de telecomunicacions.

Exigència d’un espai propi català al mateix nivell que l’espanyol en el portals de contiguts dels operadors per el control que fan de la programació d’un mitjà en territori català subjecte a una concessió pública. El concepte és el mateix que la TV, si ara els únics canals que hi ha de continguts mòbils són els portals dels operadors, tenen que donar espai de programació en Català, o millor encara, crear canals sencers en Català, ja que s’estan utilitzant una posició de domini basada en una concessió administrativa. Aquesta exigència en el fons el que cerca és la obertura del mercat, es a dir, demostrar que els mecanismes de control dels continguts aplicats per els operadors són abusius. Un mercat més obert podria proporcionar majors oportunitats a les empreses catalanes productores de continguts.

Establiment d’un marc de converses amb els principals operadors per traslladar la preocupació sobre el seu abandonament de Catalunya i la necessitat de mesures reals (no estètiques) per redreçar la situació.

En qualsevol cas, cap d’aquestes alternatives tenen la més mínima possibilitat de posar-se en pràctica sense una ferma voluntat política i fins i tot col·lectiva. El volum de diners que mou el sector de les telecomunicacions és ingent, i no es dona res gratuïtament. Es per tant prioritari despertar la consciència de la classe política catalana i la seva societat civil sobre la importància del repte que significa per Catalunya que el pas de la Societat Industrial a la Societat del Coneixement sigui, a més, un pas endavant.