divendres, 21 de juny de 2013

Casinos, meuques i dèficit fiscal

M'haureu de perdonar altre cop per la intromissió d'aquest blog en aspectes aparentment fora de l'àmbit del sector TIC, però a vegades la afectació de dit sector no és per activa si no per passiva.

M'explico: Dic jo que si a Samsung, Apple o Microsoft els hi féssim una rebaixa d'impostos del 460% (la proposta del govern per modificar l'impost sobre joc en benefici de la implantació de Barcelona World és passar del 56% al 10%) és probable que també vinguessin corrents a implantar centres de desenvolupament i fabricació.
Així ho fan a Irlanda, i si més no sembla qué és, de tots els país que van haver de ser rescatats per la UE  a causa de la bombolla inmobiliaria, el que millor s'està recuperant, i a més està creant un capital intel·lectual i industrial per les properes generacions que m'abstinc de comparar amb el que deixen els casinos.

Que hem fet nosaltres en canvi per fomentar el sector tecnològic? El de sempre: totxo i només totxo.
Milers de m2 d'oficines al 22@, i en múltiples "parcs tecnològics" escampats pel territori, i ni un duro per facilitar la implantació d'empreses TIC. Bé, ni un duro no, la Generalitat ha atorgat algunes petites subvencions, repartint com ha pogut la misèria de la que es disposa per emprenedoria TIC, però la comparació en relació al que ara es proposa fer amb el joc és  la d'una puça amb un elefant.

El resultat ha estat, per exemple, un barri del Poblenou que ha petit una important pèrdua de patrimoni històric, salvat in-extremis de la demolició total per la ferma voluntat dels veïns, on s’han construït  una sèrie de grans edificis ara mig buits, dels quals els que estan ocupats ho són majoritàriament per empreses proveïdores de la Generalitat i/o l'ajuntament de Barcelona, que s'hi han posat per no fer un lleig. Aquestes empreses constitueixen el gruix del sector TIC a Catalunya, el qual en volum i importància és a anys llum de l’irlandès, com no podria ser de cap altre manera donades les condicions.

Així doncs per que aquest greuge comparatiu? Per que es vol subvencionar fiscalment molt més el joc que la tecnologia?

La clau cal trobar-la un cop més en la ridícula capacitat de fer polítiques fiscals (i de qualsevol altra mena) que té la Generalitat de Catalunya amb l'Estatut de fireta que ens han deixat. Per una carambola del destí, resulta que una de les úniques activitats econòmiques en que la Generalitat té competència exclusiva per determinat la fiscalitat és... En el joc.
Això sempre que es circumscrigui al territori català, és a dir, la loteria nacional o els cecs no ho podem tocar, però els casinos sí!

Així doncs, es pot entendre tàcticament que la Generalitat vulgui utilitzar aquesta única palanca de la que disposa per estimular l'economia, però... Han calculat les conseqüències a llarg termini que això tindria pel país? És evident que amb aquest tipus impositiu tant baix es produirà una explosió de projectes de casinos arreu del país. No es pot fer una llei només per Barcelona World, i per tant, no es podrà evitar que pobles i ciutats vulguin tenir el seu casino o casinos. Per exemple, la gent de Rasquera, si no els hi deixen plantar marihuana, poden voler solucionar el seus problemes amb un casino, no...?

S'adonen del canvi sociològic que implica que Catalunya s'ompli de casinos? Estan segurs de que val la pena?

Posats a fer, dins de l'àmbit competencial català també estaria la legalització de la prostitució. La podríem legalitzar i posar-hi una taxa del 10%, i segurament, donat el volum d'aquest negoci a Catalunya, s'acabarien molts dels problemes financers de la Generalitat, i de pas alliberaríem a moltes dones de l’extorsió de les xarxes de proxenetisme. A més és un servei molt complementari amb el joc, i si es regula i se’n garanteix la qualitat oferirem un producte molt competitiu al mercat. De fet, donat que el negoci del joc comporta una gran demanda de prostitució (si algú ho dubte que visiti Macao o Las Vegas i ho comprovarà...), si no ho fem així donarem espai a un gran creixement del crim organitzat vinculat en aquest segon negoci.

En qualsevol cas, en cas de prosperar aquesta rebaixa de taxes, si visualitzem Catalunya d'aquí 10 anys, ens trobarem un territori quallat de casinos i prostíbuls (legalitzats o no), on de segur la nostra canalla rebrà les millors influencies possibles per el seu desenvolupament com a persones.

Home, jo no dic que les circumstàncies no siguin difícils, però realment no tenim més remei que fer això? És aquest el nou país, el nou estat de la Unió Europea que volem construir?

És clar que quan el Sr. Mas-Colell ens presenta hores d'ara els números de la Generalitat qualsevol li diria que s'agafi a un clau roent, però...No estàvem en transició nacional segons aquest Govern?

Els beneficis que produirien els casinos de Barcelona World, i tota la resta que es construirien, prostitució apart, no tindrien lloc fins ben bé d'aquí 4 o 5 anys, quan estiguessin construïts i comencessin a arribar a un nombre de clients suficient per fer-los rendibles. Això ens posa com a mínim al 2017 o 2018. Això és bastant més enllà del final d'aquesta legislatura, i molt més enllà del 2014, i  per tant, segons el full de ruta del propi Sr. Mas (i fins i tot del Sr. Duran i Lleida!), en el pitjor cas ja faria més d'un any que s'hauria fet la consulta, i si s'acompleix l'acord previst, més de tres...

Hem de pensar que la situació de finançament de la Generalitat seria la mateixa que ara, desprès de tot això?

Si aleshores ja hem estat capaços d'esdevenir un nou estat de la UE i per tant reequilibrem la nostra balança fiscal, de que ens haurà servit un sacrifici moral i social de tant dramàtiques i irreversibles conseqüències com el que s'està plantejant?

O és que potser algú a Govern no s'acaba de creure la transició nacional, i ja li està bé tenir casinos, meuques i dèficit fiscal?

divendres, 7 de juny de 2013

El retorn de la CMT a Madrid

S'acaba de confirmar la noticia del retorn de la "Comisión del Mercado de las Telecomunicaciones" a Madrid, que es produirà el proper mes d'octubre.
Dic retorn per que encara que sembla que hi deixaran una "delegació" per no ofendre tant ni tant de cop, i per que no sigui tant evident la contradicció que significa endur-se la CMT de la "Mobile World Capital" a la "Spain Capital", això serà un retorn complert, i en dos dies el quatre funcionaris que deixin a Barcelona es dedicaran a llegir el diari si tenen sort, i a fer feines merament administratives si no en tenen.

Podríem ara escandalitzar-nos per la milionada q va costar el trasllat de Madrid a Barcelona, per l'enorme i caríssim edifici que ara quedara semidesert, pel mal que això fa al 22@, etc., però voldria donar més perspectiva a la qüestió.

Cal doncs recordar com i per què va vindre la CMT a Barcelona: Corria l'any 2004, i el Pasqual Maragall del 1r tripartit i un Zapatero acabat d'arribar a la Moncloa es sentien amb forces de canviar el mon, o si més no, de canviar Espanya. Eren els temps de la "España plural" i de quan el federalisme maragalià encara estava de moda. En aquest marc, i per demostrar que una altra Espanya era possible, en Maragall i en ZP van pactar el trasllat de la CMT a Barcelona, com a primera pedra d'una política molt més ambiciosa de descentralització dels ens reguladors, inspirada en l'Alemanya Federal.

Es hora també de recordar que aleshores alguns, no tants com n'hi ha ara, que ja crèiem en aquell moment que Catalunya ha de tenir el seny i la responsabilitat d'agafar les regnes del seu propi destí, no varem estar gens entusiasmats per aquell pacte. Tot i els aparents beneficis pel sector català de les telecomunicacions que comportava, mai varem creure en el fons de la qüestió. Per mi, com ja he comentat en altres escrits, l'única mesura que permetria un bon desenvolupament del sector teleco català és el poder disposar d'una regulació pròpia (i conseqüentment d'una CMT pròpia) que permetés regular la concessió de llicències a operadors en base a polítiques de foment de la industria i de l'equilibri territorial, en comptes de dedicar-se a afavorir l'expansió internacional de Telefónica o el finançament de TVE, tot amb càrrec als preus dels serveis bàsics de telecomunicacions. El fet de posar la CMT a Barcelona no feia canviar res d'això, mantenia a la Generalitat sense competències en telecomunicacions, i mantenia el model centralitzat del mercat de telecomunicacions, on Catalunya no és més que una delegació comercial per la majoria d'operadors, i la dependència de les polítiques del govern central, que solen tenir molt poc a veure amb els interessos de Catalunya.

I a més una flor no fa estiu, i tampoc teníem gens de fe en que les promeses descentralitzadores d'en ZP tinguessin massa recorregut.

La realitat espanyola va demostrar ser molt més dura del que en ZP i en Maragall es pensaven. No va ser fins 6 anys després, a l'octubre del 2010 que un altre president, el Molt Honorable José Montilla, va poder inaugurar el nou edifici de la CMT, després d'un rosari de conflictes polítics, laborals i judicials. Malauradament per en ZP i per en Montilla, aquest èxit de l'Espanya Plural arribava massa tard per a ells. En ZP feia temps que havia consumit tota la seva credibilitat, havent demostrat que les seves decisions solien estar més motivades per la tàctica que per l'estratègia, mentre que Montilla mai va fer pensar ningú que coneixes el significat de aquesta última paraula. Aleshores ja tots dos només tractaven de sobreviure el temps que es pogués...

La que havia de ser primera pedra del canvi d'Espanya va esdevenir doncs única, excepcional, una illa en la foscor, un soldat deixat enrere en territori enemic després de la retirada, record d'un temps de vi i roses en el que encara hi havia gent que pensava que Catalunya era possible dins d'Espanya.

La seva caiguda era doncs només qüestió de temps. Anomalies com aquesta no concorden amb la idea d'Espanya que s'ha acabat imposant...I a Madrid no els hi agrada res que posi en qüestió les idees que hi tenen. Tot i previsible, doncs, no és menys important, per que esdevé una fita que corrobora el fracàs de l'intent de descentralitzar Espanya, i en el fons, d'encabir-hi Catalunya. Tanca un cicle de 10 anys en que els catalans hem fet un enorme esforç (un més) per fer-ho possible. Fins hi tot un escèptic com jo vaig dedicar centenars d'hores a col.laborar en la redacció del nou Estatut, abans de que fos escapçat i finalment defenestrat pel TC.

Crec doncs que podem tenir la consciència trasquila. No es pot dir que no ho haguem intentat. Cal aprendre i assumir els fets. Cal mirar endavant i no lamentar-se ara de la marxa de la CMT, per que fer-ho és no haver entès que forma part d'un temps ja passat, es voler mantenir-se a l'escenari d'una funció que ja s'ha acabat. No és més que un altre lligam amb Espanya que es trenca, i el sentiment que ens ha de provocar no és de melancolia, si no d'ànsia de llibertat.

dissabte, 1 de juny de 2013

Les pensions i la independència

Tot i que aquest blog està dedicat al sector TIC, en aquests moments el nostre país (i quan dic el nostre país em refereixo al que sento com a propi, és a dir, Catalunya) està en un dels moments més trascendents de la seva història, i per tant es normal que el procés en el que estem inmersos afecti a tots els àmbits econòmics i socials, així  que crec convenient també tractar alguns dels seus aspectes en aquest blog.

Feta aquesta disculpa prèvia voldria parlar sobre les conseqüències de la independència sobre el sistema de pensions, tema el qual ha estat utilitzat de forma disuasoria pels seus detractors.

Aquestes veus venen a dir que en cas d'independència els pensionistes catalans perdrien les seves pensions. Aquesta afirmació, extremadament simple, ja ha estat rebatuda per diversos autors en base al fet de que les pensions a Espanya no es paguen amb el que els pensionistes varen pagar durant la seva vida laboral, sino amb el que paguen els treballadors actuals. Així doncs, és clar que no hi ha res que es pugui perdre en el procés, ja que les persones que treballen seguirien cotitzant i sugragant les pensions dels pensionistes.

Arribats a aquest punt voldria fer la meva aportació a la qüestió: De fet, en l'actual situació de 'caja única de la seguridad social' els pensionistes que viuen en regions que aporten més al sistema, és a dir, aquelles en les que l'activitat empresarial es més forta, surten clàrament perjudicats, com intentaré explicar a continuació.

Com que la caixa és única, totes les aportacions es sumen i es distribueixen entre tots els receptors de pensions del sistema. Com que el sistema de pensions estableix uns topalls mínims i màxims, al estar concebut com un sistema redistributiu, lògicament aquells territoris amb menys activitat econòmica, és a dir, més atur i sous més baixos, acaben aportant al sistema poc i rebent-ne molt, i viceversa. No vull dir pas que això sigui just o no, sino que em limito a tractar d'analitzar els efectes de la independència sobre les pensions dels catalans. Conseqüentment, una regió com Catalunya, més econòmicament activa que la mitja de les regions espanyoles, aporta més del que rep del sistema.
Aquest desequilibri entre aportacions i pensions és veu a més fortament incrementat per un factor adicional. Fins ara he parlat en general d'activitat econòmica, però per quantificar realment l'efecte d'una possible separació cal destriar entre economia productiva i sector públic. A Espanya es dona el cas que els territoris amb menor activitat econòmica tenen un sector públic molt més gran en proporció al tamany de la seva economia, és a dir, molts més treballadors públics per cada treballador normal. Per exemple, a Melilla més del 60% dels treballadors són del sector públic. Les aportacions al sistema de pensions d'aquests treballadors les fa doncs l'administració pública, ja sigui de l'estat, autonòmica o local d'aquests territoris. Com que aquestes administracions estan finançades pels impostos que paguen els ciutadans, les aportacions al sistema de pensions dels seus treballadors surten d'aquests impostos. Si el tamany d'aquest sector públic és més gran proporcionalment en aquests territoris, és per que reben una major proporció d'aquests impostos.
Per tant, no només és que els treballadors catalans reben en proporció menys del que aporten al sistema públic de pensions, sino que les aportacions dels treballadors d'altres territoris estan en bona part finançades pels impostos dels catalans.

Bé, així dons, en cas de secessió les pensions dels catalans es veurien incrementades per que les seves aportacions no haurien de ser repartides amb altres territoris, i a més no caldria que amb els seus impostos financessin les aportacions al sistema de pensions de treballadors d'altres territoris, podent disminuïr la pressió fiscal i/o millorar el finançament dels serveis públics catalans.

dilluns, 14 de juny de 2010

freelances, crisis, sindicats i el nou model laboral

En aquests moments hi ha una lluita entre dos models de relacions laborals. Un model molt estàtic d'arrel industrial que pertany al segle XX, i un nou model molt més dinàmic, inestable i mòbil que pertany al segle XXI. Aquesta batalla ha convertit als sindicats en entitats conservadores, encara que es continuïn anomenant progressistes. Les polítiques clàssiques d'esquerres queden superades per la nova situació, esdevenint reaccionaries ja que en protegir l'estabilitat dels llocs de treball ataquen a la creació d'aquests llocs i fomenten l'atur de les classes que pretenen defendre.

L'administració és la part de la societat que va més endarrerida en la transformació, així com les grans empreses fortament sindicalitzades. Tant uns com altres continuen demanant en les seves licitacions "personal de plantilla" per executar les tasques, i aglutinant grans volums de contractació de forma que solsament grans empreses poden obtenir els contractes, encara que després aquests s'executin de forma cara i ineficient.

Es imprescindible que els professionals ens adonem que la millor manera d'obtenir el màxim per el nostre treball és l'exercici independent, en el qual el nostre talent es remunera pel que val, on es possible progressar i realitzar-se, en comptes d'escalfar la cadira en una multinacional en la que la desconnexió entre la tasca realitzada i la recompensa obtinguda ens converteix en zombis alienats, permanentment terroritzats per la possible perdua d'un lloc de treball que en el fons odiem.

dimecres, 8 de juliol de 2009

La votació de les esmenes a la totalitat del projecte de llei de TVE tindrà lloc el proper dia 8 de Juliol. CiU segueix sent l'únic partit que pot permetre al PSC aprobar la llei, ja que és l'únic que té prou vots i no s'ha oposat al finançament de TVE amb una taxa sobre les telecomunicacions.

Donat que el PP i CiU no han presentat esmenes a la totalitat, es probable que cap d'elles s'aprovi ja que ni CiU ni PP hi donaran suport, i per tant el Gobierno superi aquesta primera prova sense problemes.

Aleshores quedarà la votació de les esmenes parcials, que segurament es farà al Setembre. La única que realment pot aturar el projecte per que contradiu la base del projecte, és a dir, la taxa sobre les telecomunicacions, és la del PP. Per tant, per aturar el projecte els que van presentar esmenes a la totalitat (ERC i ICV, EUA i PNV) hauran de votar l'esmena del PP. No sabem que fara ICV i EUA, però segur que els hi costarà donar suport al PP. Altrament, estic segur que en la seva hipocresia habitual, CiU atacarà a ERC si dona suport al PP en aquesta esmena.

Així les coses, CiU es quedarà sense cap obstacle per tal de tirar endevant el projecte, juntament amb el PSOE. Es limitaran a oposar-se a l'esmena del PP i el projecte anirà endevant amb els vots de PSOE i CiU i potser CC, i la possible abstenció de ICV-EUA (intentarem convencer a ERC pq voti l'esmena del PP, encara que sigui inútil). Així CiU donarà satisfacció a Mediapro i a Planeta, principals interessats. L'augment dels cost de les telecomunicacions serà capitalitzat per el PSOE, de forma que CiU satisfà als amics i queda neta de culpa. Pel que fa a les catastròfiques consecuències pel futur de TV3 en aquest nou context, ara no toca...

Estimadissims i escassissims lectors d'aquest blog, el que acabo de descriure és el guió previst. Només algun tipus d'acció directe, pública i notoria de la societat civil pot fer canviar de parer a CiU i evitar aquesta aberració. Tenim el més d'Agost i el que queda de Juliol per organitzar-ho. Alguna idea???

dissabte, 27 de juny de 2009

ERC i ICV s'oposen al finançament de TVE, CIU en dona suport

ERC, juntament amb ICV i EUA, ha confirmat la presentació d'esmena a la totalitat del projecte de llei de finançament de TVE, demanant el retorn del projecte al govern. ERC ha estat sensible als arguments contra el projecte basats en la pujada del cost de les telecomunicacions i el risc per a les televisions autonòmiques.

CiU diu que no s'oposarà al projecte i que en tot cas presentarà esmenes parcials, sense determinar... Siusplau, si teniu qualsevol mena d'influencia, feu-la servir perque no donguin suport al projecte. El PSOE podria tirar endevant la llei amb el suport de CiU!

dilluns, 15 de juny de 2009

Enllaç al Proyecto de Ley de financiación de la Corporación de Radio y Televisión

Ja s'ha publicat el text definitiu del Projecte de LLei de Finançament de CRTVE per enviar al Congreso. Picant al títol podeu trobar el text complert del projecte de llei.