El pas de la societat industrial a la societat del coneixement és un concepte que sovint s’utilitza com a justificació per a la necessitat de desenvolupar i invertir en infraestructures de telecomunicacions. El concepte es prou vàlid i fàcilment contrastable amb la realitat que ens envolta només acostant-nos a zones com el Districte 22@ de Barcelona, on les antigues fàbriques tèxtils han estat substituïdes per zones residencials i oficines. Les infraestructures que mantenien aquella industria (l’antiga estació de tren de mercaderies del Bogatell, per exemple, que connectava la zona amb el port de Barcelona) són ara substituïdes per infraestructures de telecomunicacions que permetin el transport de la nova mercaderia del segle XXI: la informació, en forma de continguts i serveis.
Tot i la seva importància, val a dir que no va ser la disponibilitat d’aquelles infraestructures la que va provocar el creixement industrial del Poblenou sino una pràctica que en els nostres dies te una antiestètica ressonància: el Proteccionisme. El Proteccionisme, que va experimentar una enorme difusió durant el període 1840-1906 de la mà dels deixebles de la càtedra d'economia política de Jaumeandreu a la Junta de Comerç de Barcelona, va ser el que realment el que va crear les condicions per aquest desenvolupament. Les infraestructures avanç esmentades van ajudar al desenvolupament de la industria, però va ser la disponibilitat de mercats basada en una negociació política la que va provocar la industrialització del Poblenou, i ha estat l’alliberament dels mercats i la manca de competitivitat produïda per un alt nivell de vida, no la manca d’infraestructures, el que ha determinat el declivi d’aquesta l’activitat industrial.
Tornem doncs als nostres dies i al pas de la societat industrial a la societat del coneixement. Quan veiem les antigues xemeneies del Poblenou ara apagades podem imaginar fàcilment l’enorme quantitat de llocs de treball que sustentaven aquestes industries. Ens podem permetre pensar que només amb el desplegament d’infraestructures aconseguirem que tots aquells llocs de treball industrials es converteixin en llocs de treball vinculats a la nova Societat del Coneixement?
En la Societat del Coneixement els llocs de treball estan igualment vinculats a la presencia de teixit empresarial. Què és doncs el que fa que les empreses de la S.I. s’implantin en un determinat lloc? Cal tenir en compte que quan la mercaderia és la informació, la necessitat de que el centre de producció estigui proper al mercat de consum és inexistent. Per tant, al no haver necessitat de disposar de múltiples centres de producció per atendre els diversos mercats, les empreses tendeixen a reunir els seus recursos productius i de gestió en un únic centre corporatiu, limitant el seu desplegament territorial a la xarxa comercial. I on es situa aquest centre corporatiu? Indefectiblement proper a les estructures de poder que afecten més directament a les comptes d’explotació de les empreses. Paradoxalment doncs la S.I., en absència de mecanismes de compensació, en comptes de produir un desenvolupament equilibrat del territori, provoca exactament el contrari, es a dir, l’agrupació de les empreses en els centres geogràfics de poder polític i econòmic.
Si ens situem en el context català, ens trobem en un mercat on les concessions de serveis de telecomunicacions corresponen als estats integrants de la U.E. i tenen conseqüentment abast estatal. A la pràctica això vol dir que els mercats es poden considerar homogenis dins d’una mateix estat, i per tant, seguint la regla anterior, no cal tenir més d’un centre corporatiu per estat. Cal dir que la estructuració estatal del mercat europeu no afecta només als dits “operadors” de serveis, sinó també a la resta d’empreses de serveis i continguts de la S.I., que es veuen tan condicionats per aquesta característica a nivell de les telecomunicacions que acaben definint estratègies que reprodueixen dita estructura. Dins l’Estat Espanyol, si apliquem la regla de la proximitat als centres de poder polític i econòmic a nivell estatal, el lloc geogràfic on s’agrupen les empreses de telecomunicacions es a la capital del Estat.
Malauradament, l’evolució en els últims anys del sector TIC a Catalunya corrobora fil per randa les pautes anteriorment exposades. La total desaparició de centres corporatius d’operadors d’abast estatal de la ciutat de Barcelona, el desmantellament de les estructures subsidiàries que donaven servei a Catalunya per la centralització de les operacions i la situació de crisi permanent dels operadors d’abast únicament català ha desertitzat absolutament el panorama productiu vinculat a la S.I. a Catalunya. Aquest panorama a quedat limitat majoritàriament a delegacions comercials d’empreses d’àmbit estatal i empreses de serveis no deslocalitzables dedicades al mercat interior. Amb això no volem ignorar l’existència d’un petit grup d’empreses molt innovadores en determinats nínxols de mercat, dignes de tota admiració, però que tenen que centrar la seva estratègia precisament en cobrir els espais emergents no saturats per els principals actors del mercat i per tant no estan en condicions de constituir la base d’un sector econòmic significatiu.
Arribats a aquest punt, és evident que a Catalunya el pas de la Societat Industrial a la Societat del Coneixement corre el risc de convertir-se simplement en un procés de desindustrialització i residencialització de l’economia, on el que caracteritzi la Societat del Coneixement catalana no sigui la seva aportació a la construcció de la Societat del Coneixement global i la conseqüent creació de riquesa, si no el mer consum que dels seus serveis se’n faci des d’aquest territori.
Podem fer alguna per evitar aquest risc?
No és una tasca gens fàcil. Encara que Catalunya té un mercat extremadament rendible per els operadors degut a la enorme població flotant que aporta el turisme, la capacitat d’influència des de Catalunya sobre les principals empreses del sector es gaire bé nul·la. La política de les concessions portada a terme per els estats europeus i també a Espanya ha determinat un oligopoli que controla totalment el mercat, especialment quan parlem de la telefonia mòbil, el segment tecnològic de major volum i potencial de negoci en els propers anys. La obertura del mercat a través dels nous MVNO (operadors virtuals) no està aconseguint obtenir quotes mínimament significatives del mercat, i a més segueix estant gestionada igualment a nivell estatal.
Així doncs, la solució òptima seria la d’aconseguir a través de la negociació política la capacitat regulatòria necessària per poder gestionar les concessions i atreure la industria a Catalunya. Donada la dificultat d’implementar aquesta solució, es proposen les següents alternatives:
Els operadors mòbils utilitzen per la prestació del seus serveis uns emplaçaments que formen part de l’espai públic. A més les seves infraestructures precisen de la implementació per part de l’administració d’una sèrie de mesures d’inspecció i vigilància. Es podria establir un impost sobre les infraestructures a zones d’alta rendibilitat que financin el desplegament en zones deficitàries i la inversió en empreses locals de noves tecnologies. La inversió a Catalunya dels propis operadors en infraestructures, centres de producció i desenvolupament de tecnologia produiria així mateix exencions d’aquest impost.
Anàlisi i publicació de les xifres de facturació dels operadors a Catalunya comparades amb les d’inversió i despesa per tal de crear consciència pública del problema. Trasllat a les administracions públiques consumidores de telecomunicacions d’aquesta informació per que la tinguin en compte en les seves decisions de consum de telecomunicacions.
Exigència d’un espai propi català al mateix nivell que l’espanyol en el portals de contiguts dels operadors per el control que fan de la programació d’un mitjà en territori català subjecte a una concessió pública. El concepte és el mateix que la TV, si ara els únics canals que hi ha de continguts mòbils són els portals dels operadors, tenen que donar espai de programació en Català, o millor encara, crear canals sencers en Català, ja que s’estan utilitzant una posició de domini basada en una concessió administrativa. Aquesta exigència en el fons el que cerca és la obertura del mercat, es a dir, demostrar que els mecanismes de control dels continguts aplicats per els operadors són abusius. Un mercat més obert podria proporcionar majors oportunitats a les empreses catalanes productores de continguts.
Establiment d’un marc de converses amb els principals operadors per traslladar la preocupació sobre el seu abandonament de Catalunya i la necessitat de mesures reals (no estètiques) per redreçar la situació.
En qualsevol cas, cap d’aquestes alternatives tenen la més mínima possibilitat de posar-se en pràctica sense una ferma voluntat política i fins i tot col·lectiva. El volum de diners que mou el sector de les telecomunicacions és ingent, i no es dona res gratuïtament. Es per tant prioritari despertar la consciència de la classe política catalana i la seva societat civil sobre la importància del repte que significa per Catalunya que el pas de la Societat Industrial a la Societat del Coneixement sigui, a més, un pas endavant.
